“Anem a celebrar-ho! Avui és un gran dia!!!” Exclama entusiasmada una de les meves companyes. Mentre ens dirigim en taxi cap al Cafè dels Escriptors, per la finestra observo la ciutat en moviment. Em sento exultant. M’aboco a la feina pràcticament les vint-i-quatre hores al dia. Les meves tres col.legues de feina són les meves millors amigues. No tinc gaire temps per a res més. Sòc molt vergonyosa i les meves relacions amoroses solen ser complicades per la meva timidesa. Els homes em troben força atractiva i se m’insinuen però…
Fa pocs mesos que he aparegut al tuiter sota un pseudònim. A través del meu perfil B expresso amb llibertat el què realment sento i penso. I he descobert a una persona, un home, que em fascina. No sé com es diu perquè també utilitza un sobrenom. Piula poesia, bellesa, sensibilitat, realitat, protesta, màgia, sensualitat… És subtil i efectiu. Encisa a totes les dones amb el seu estil discret. Fa temps que el segueixo i amb els meus favorits li transmeto la meva admiració. He intentat algun diàleg en públic amb ell però em respon amb un favorit. Em torna boja! Només coneixo una foto seva: Un retrat difús que té al seu avatar. Sembla ser guapo amb bona presència. Però hi ha un tret que em crida l’atenció…
Fa poques setmanes em vaig atrevir a piular que estava trista. Per sorpresa vaig rebre un missatge directe d’ell: “Ei, No estiguis trista. Anima’t! “. I jo no vaig saber què respondre-li. Em vaig quedar bloquejada. Sòc molt tímida i no estic al dia de les tàctiques de seducció actuals. Malgrat el meu silenci, ens continuem intercanviant favorits. I cada cop que ell em fa un, sento pessigolleigs a l’estòmac!
Doncs, avui hem signat un contracte per a la propera novel.la de l’escriptor número u en best-sellers. Em sento potent, imparable, campiona! Als meus quaranta i pocs anys em sento amb una plenitut desbordant! I entrem les quatre executives al Cafè dels Escriptors. La meva millor amiga anuncia la bonanova i convida a tothom. La “jefa” no para de parlar pel mòbil. El cafè és ple. Saludem la barman. És atractiva, sensual, atrevida, guerrera. “Guapa!” Li exclamo. I ens fem un petó. Mentre avanço entre la gent, entreveig a la taula del fons un personatge que m’és familiar… Avanço cap al lloc que la meva tercera amiga ha conquerit. Però els meus ulls es claven en aquella imatge. És ell! I porta la corbata vermella com la foto!! I em mira i em somriu!!! De sobte m’enrojolo tota jo i em quedo plantada enmig del local mirant-lo. I ell segueix somrient-me. Em tremolen les cames. “Ara o mai!” M’animo. Faig el primer pas cap a ell i…
“Hi ha una bomba…Una bomba!!!!” Sento d’aprop però escolto de lluny. És ell! Els mateixos cabells, ulls verds-blaus, l’expressió de murri, els llavis, la camisa. I la corbata vermella! I allà, immòbil, li somric mentre la gent surt cridant i corrent del recinte. Ell intenta apropar-se a mi…De sobte, la barman m’empeny cap a fora i just abans de creuar la llinda de la porta, miro enrere i ell ja no hi és.
