[Teresa Saborit]

Tots Sants, Halloween,... A una i altra banda de l'Atlàntic celebrem el 31 d'octubre i l'1 de novembre de formes diverses, però tots tenim una cosa en comú: recordar els que ja no hi són.

Són dies de recolliment o de fer gresca, de menjar panellets o decorar carabasses, però tots tenim la mirada posada en un més enllà que ens atrau amb la mateixa força que ens aterreix. Us atreviu a explicar-nos una història de fantasmes?

37a Crida: «Històries de fantasmes»

El vostre fantasma pot ser innocent o malèvol, bromista o oficinista, disposat a ajudar els vius o a fer-los la vida impossible.

Com us imagineu que seria la vostra vida a l'altre món? Com penseu que hi viuen els que ens han precedit? Cada any es discuteixen per qui torra les castanyes o qui va a comprar els caramels? O estan tan bé a l'altre barri que ja ni recorden que un dia van ser humans preocupats per nimietats?

Teniu 250 paraules per escriure el teu text! Prosa, poesia, teatre, assaig... Qualsevol gènere serà benvingut. Podeu respondre a la Crida des d'ara i fins el pròxim dissabte 26 d'octubre a la mitjanit.

Una vegada s'acabi el termini, no us oblideu de tornar a la web: tindreu una setmana de temps per criticar, com a mínim, un dels vostres companys (nosaltres us direm qui) i votar pel text que us sembli més ben escrit i el que més us agradi.

Vols deixar de ser un escriptor «però»? Vols convertir-te en un escriptor «de debò»?


Respon a la Crida: VullEscriure!

- -

[mapebix]

No deixa d'escoltar-lo des d'aquell llunyà setembre. "Gemma", la crida.
Però Gemma ja no és Gemma. Des d'eixe dia està perduda vagant en aquesta cosa que passa i a la qual solem anomenar vida.
Recorda l'acomiadament: "Tornaré aviat, fes bondat!". Ell i la seua maleïda mania de que fes bondat.

S'asseu front l'ordinador i comença a acariciar les tecles deixant la ment en blanc. Als huit minuts descobreix que únicament ha escrit el seu nom: Pau. Ha recaigut. Tanca la tapa del portàtil amb ràbia i marxa de l'habitació. Arriba fins la cuina, encén la cafetera i mentre espera s'hi veu lleugerament reflexada al cristall del balcó. S'apropa i mira a través d'ell. A la ciutat tot segueix igual, com la seua rutina autòmat, igual que ella des que Pau marxà. De sobte, bufa un lleuger vent fred i a Gemma li s’eriça la pell. El fantasma de Pau segueix allà, amb ella i l’està tornant a cridar: "Gemma". Ella tanca els ulls i sospira. L'únic que li queda és el fantasma. L’empremta que li ha deixat en aquest món. Tres simples lletres. Això és tot. O res. El seu no-res. La matèria inconsistent que la forma des que ell no està.
Pau torna a parlar: "Gemma... t'estime". És la primera vegada que el fantasma diu alguna cosa més a banda del seu nom. Tot ha canviat. Està llesta. Segueix la línia recta que li queda per arribar al final i es deixa portar. La inèrcia farà la resta.

Ací teniu la meua resposta, espere que vos agrade. Bona setmana!

[Teresa Saborit]

mapebix, ens encanta el teu text! Has descrit un fantasma dels de la vella escola: aquells que se senten sols i s'entesten a turmentar els vius perquè els segueixin. Moltes gràcies per atrevir-te a trencar el gel de la Crida d'aquesta quinzena!

I a la resta... Com són els vostres fantasmes? Esperem les vostres lletres, escriptors

[Teresa Saborit]

Aina, nit freda i obscura, finestres velles, cafè cremat... Qualsevol fantasma se sentiria honrat d'actuar en un escenari com aquest

Benvinguda a la nostra petita web, escriptora: esperem que t'hi trobis bé entre les nostres parets virtuals!

[edgarcotes]

Per als astronautes, només fou un joc de llums, un llambreig fortuït. Res d’insòlit. A pesar que, en realitat, era una aura translúcida, informe, que es camuflava amb la lluminària habitant de la nau. Un espectre. Tot i la seva aparença, amagava un poder candent.
Es bellugava per el lloc tímidament. No entenia que aquell munt de ferralla pogués volar i arribar tan amunt, fins a les estrelles. On era el regne del Senyor? El Paradís tan ansiejat? Tot era massa estrany. S’havia infiltrat en aquella màquina pensant que era el camí cap al Cel. S’equivocava. Aquell indret semblava més aviat un Infern.
Es passejà per la nau fins topar amb la sala de màquines. La seva sorpresa fou majúscula en observar com aquells aparells funcionaven per sí sols. Era cosa de bruixeria. Ell, un noble cavaller de la cort del rei Jaume I el Conqueridor, havia vist centenars de fets extraordinaris. I inclús des dels cinc-cents anys que vagava pel món dels morts. Però, mai quelcom com allò.
Les avantatges de ser un espectre era la capacitat de travessar-ho tot a voluntat. Tanmateix, malgrat que no ho sabés, ell tampoc es quedava exempt de les lleis físiques. S’escolà, ignorant, dins d’una de les bombones d’oxigen; de tal manera que la pressió augmentà tant, que féu esclatar-la. El fantasma del cavaller fugí, esporuguit, perdent-se en la immensitat de l’Univers.
Les veus histèriques dels astronautes trencaren el silenci. I una d’elles exclamà amb desesper:
—Houston, tenim un problema!