[Teresa Saborit]

Us en recordeu d'en Floquet de Neu? Era una goril·la albí que vivia al zoo de Barcelona. Ell i l'orca Ulisses van ser durant molts anys les estrelles del zoològic de la ciutat comtal. El primer va morir el novembre del 2003, ara fa deu anys, i al segon el van traslladar a Estats Units el febrer del 1994 perquè la piscina de Barcelona se li havia quedat petita.

Segur que a molts de vosaltres se us ha dibuixat un somriure al rostre en llegir els dos noms. De vegades debatem si els humans som més o menys animals, però no podem negar que hi tenim una connexió molt especial.

39a Crida: «En Floquet de neu i l'orca Ulisses»

Aquesta quinzena us proposem que el vostre text estigui protagonitzat per un animal. Per en Floquet de neu o l'orca Ulisses, pel gosset que teníeu quan éreu petits, pel ratolí que us va donar un ensurt, per l'àguila que vàreu veure volar entre els núvols i que us hauria agradat emular,... Tots els animals seran benvinguts! (Especialment per la Cridanera: la nostra aranya espera que les vostres històries sigui molt i molt animals, hehe)

Prosa, poesia, teatre, assaig... Teniu 250 paraules i una setmana de temps per escriure el vostre text, des d'ara mateix i fins el pròxim dissabte 23 de novembre a la mitjanit.

Una vegada s'acabi el termini, no us oblideu de tornar a la web: tindreu una setmana de temps per criticar, com a mínim, un dels vostres companys (nosaltres us direm qui) i votar pel text que us sembli més ben escrit i el que més us agradi.

Vols deixar de ser un escriptor «però»? Vols convertir-te en un escriptor «de debò»?


Respon a la Crida: VullEscriure!

- -

[Violeta]

Bon dia!

Aquí va la meva.

Salutacions,

Violeta.

La Saccharina vivia feliç en el seu planeta de paper. Dormia cada dia entre la pàgina 66 i 67 d’una edició de luxe de Mentre Agonitzo de William Faulkner, que havia romàs allà anys i panys sense que ningú decidís adoptar-la. Abrigada entre paraules, comes i punts suspensius, la Saccharina descansava a recer del fred i els malsons. Cada nit, quan es despertava, rellegia aquella novel•la amb la il•lusió del primer dia, fins que la gana l’esperonava a enfilar-se al capdamunt del llibre i cruspir-se la exquisida cola que mantenia el llom afermat a aquelles pàgines.

La mirada del Sr. Fermall mostrava el cansament d’un lector exigent i la brillantor d’una curiositat insaciable. El seu dit corbat i llargarut s’ aturà damunt l’edició de luxe de Mentre Agonitzo. Se’l mirà detingudament i va retirar amb una dolça bufada la pols que havia encatifat la part superior del volum. El Sr. Fermall va obrir-lo amb cura, passant les pàgines a l’atzar.

De sobte la llum va enlluernar la Saccharina que, en veure’s descoberta, va intentar fugir cames ajudeu-me d’aquella pàgina reveladora. El Sr. Fermall en veure-la va dibuixar una expressió de fàstic i, tancant amb contundència aquell volum, el tornà a l’estant d’on l’havia extret.

A la Saccharina les forces l’anaven abandonant i, mentre agonitzava, quedà convertida en una mitja lluna d’argent al capdamunt de la pàgina 66, un satèl•lit encarregat de custodiar la llarga nit orfe a la que semblava estar condemnat aquell desafortunat exemplar de luxe.

[xaruga]

Al pardal li agrada viure prop la gent perquè en treu profit, però no deixa que ningú se li acoste. Amb una petita volada o quatre saltironets evita la excessiva proximitat de les persones. Sol fer niu als teulats i als forats dels arbres.

Quan era menut, avançada la primavera, m'agradava anar amb els amics a "fallar nius". A l'entrada del poble hi havia dues grans fileres de plataners i als forats els pardals covaven els ous i feien nàixer la seva prole. Cada any tots els de la colla robàvem algun moixonet i intentàvem "acampar-lo". És a dir, criarlo i fer-lo la nostra mascota. No ho aconseguíem mai. Als tres o quatre dies es morien.

Un any hi vaig posar tots els meus sentits. El vaig empapussar amb pa mastegat i petits insectes i amb l'ajut d'un escuradents vaig aconseguir que plomés i es fes gran. Estava tant a sobre d'ell i li tenia tanta cura que l'ocellet em va adoptar com la seva mare. Quan sortia de col·legi els veïns s'admiraven que el pardal m'esperés a la finestra més alta de casa i d'una volada es posés al meu muscle cercant la llepolia que li portava.

L'idil·li va durar uns mesos. Fins que un gat el va empaitar i jo vaig tenir la plorada més gran de la meva vida.

[Emagema]

Sento dringar les Claus. Per desemmandrir-me estiro les potes de davant, lentament. Em recompto les ungles i desplaço tot el meu cos cap a darrera seient, pràcticament, sobre la meva cua. La mestressa m’ havia deixat una manteta tova blegada damunt del sofà, sap que m’ agrada. Però els seus pantalons negres damunt del llit amb aquella escalforeta humana residual, encara m’han agradat més. Després crida i diu no sé què dels pèls...no entenc on hi ha el problema, jo els pèls me’ls foto i els vomito i ja està. Dibuixo un badall triangular.

Entra a la cuina sense haver-se esbandit les presses del carrer. Jo em passejo entre els seus peus refregant-me amb parsimònia calmosa contra els seus turmells. Un dia la faré caure i es matarà, diu. Diu unes coses!

M’ explica – o parla sola, no sé- que ha d’escriure. Elucubra sobre la potencialitat literària dels animals. Mentre m’ esquiva per veure la pantalla, jo em passejo per damunt del teclat i ensumo...- això és un ratolí? si home!- i li escampo els folis amb la cua. Remuga que hi ha una mena de marisc que es belluga tant ràpid que fa bullir l’ aigua al seu voltant – home, seria un personatge amb problemes de sociabilitat-, I que un paràsit converteix els cargols en zombis – ai no, que no dormirem, oi Trastu?- Ella diu, diu, però jo...me n’ hi torno. Ai, els pantalons, que no s’ hagin refredat! No vull tenir mal sons amb la Moby Dick!

[Maria Cifre]

M’encanta mirar com na Mireia prepara el dinar des d’aquesta cadira. Sempre olora molt bé. Què deu fer avui? Ai, ai, ai... me pica, me pica.

Mentre en Lolo se grata el coll, na Mireia obre la nevera per agafar el pollastre.

Uep! Baixo de la cadira, poso ullets brillants i m’assento damunt les potetes de darrera. Però no em fa cas, ella sempre va a la seva. Mentre canta treu un pollastre enorme de la màquina blanca que fabrica aquelles salsitxes tan bones. Mmm... en vull una, en vull una... –Repeteixo mentre li pego copets amb el cap a la seva cama. Sembla que no m’ha entens, perquè segueix regant d’un suc estrany el pollastre. Saps què? Me’n vaig a la cadira una altra vegada que al terra fa fred.

La Mireia posa el pollastre dins el forn i llavors obre la nevera treu una salsitxa i la xapa per la meitat mentre s’acota fins a quedar a l’alçada de la cadira.

-Pss-Pss, diu la Mireia intentat despertar en Lolo.

He sentit “pss-pss”? Obro un ull, després l’altre, m’aixeco i veig que una salsitxa se mou davant del meu nas. -Lolito, Lolito, pss-pss... repeteix ella com si jo no la sentis. Ara se suposa que jo l’he d’entendre, no?

-Miaauu, amolla, amolla! Li dic jo intentat agafar la salsitxa amb la meva pota dreta i ella no atura de pujar i baixar la seva mà. A vegades sembla que ho fa aposta.
Per fi l’ha amollat! Oh, que bona!