[ciradelbargerard]

Nota de l'autor: S'avisa als lectors que l'escena aquí narrada pot ferir la seva sensibilitat, especialment si tenen animals de companyia.

Miauuu, ja s'ha fet de nit. Es hora de llevar-se. M'haig de posar guapo. M'haig de llepar, pentinar tot el meu cos. Esmolar les urpes, estirar els músculs, haig d'estar preparat. Avui hi ha cacera.
Ja fa tres dies que no surto, tres llargues jornades de feina dins la foscor de casa meva. Un forat arran de via perdut a la línia tres del metro, a línia verda, entre Drassanes i Paral·lel. Un minut i cinquanta-dos segons és el temps que hi ha entre trens a les hores punta. Vint-i-tres minuts i quinze segons, al final del dia. Cada cop que passa un metro, el soroll metàl·lic esfereïdor ensordeix aquest antre. Aquest antre i els crits de les meves víctimes. Miauuuuu.
Comprovo si les meves ungles estan prou punxegudes. Es fiquen prou bé entre les dents. M'han permès treure un petit tros de carn de la darrera rateta presumida que decidí acceptar la invitació d'acompanyar-me aquí abaix, dins la foscor dels túnels. Tenia un somriure molt "a lo Minnie Mouse". Cara pàl·lida, ulls vius, tímida. Un cop a dins d'aquest forat tenebrós va perdre la innocència. No entraré en detalls. Però el que realment va perdre és la ignorància, la desconeixença d'on realment s'havia ficat quan el meu dit índex, en un ràpid moviment de cirurgià, l'obrí en canal, del coll fins la pelvis. Un tall net que va permetre.... Es la millor part. Quan et miren sense veure't. Quan veus en els seus ulls com s'apaga la vida.
Ara ja estic guapo, de punta en blanc. Llepat, tot el meu cos pentinat. Urpes esmolades i músculs estirats. Preparat. Avui hi ha cacera.

[Mercuri]

Havia de fer fora de casa aquell gat. L’Aurora, que m’havia criat, m’havia ensenyar a respectar a tots els animals, però aquell maleit gat no entenia res. Es barallava amb tots el animals i els hi feia mal. Fins i tot m’havia atacat a mi. Només hi veia una solució: fer-lo fora.
Vaig anar a buscar a l’Aurora perquè m’hi ajudés. Ella va estar molt contenta de veure’m i, així que jo li vaig explicar el problema, va acompanyar-me, decidida a ajudar-me.
En arribar al descampat, el gat havia pujat a un arbre i estava a punt de ficar la urpa a un niu on hi havia uns ocells acabats de sortir de l’ou. Només veure-ho, l’Aurora va començar a bordar tan fort com va poder. De l’ensurt, al gat, li va patinar una de les potes davanteres i va estar a punt de caure. L’Aurora va continuar bordant i la mare dels ocells, que havia sentit tot aquell escàndol, va arribar i va començar a atacar el gat. El gat va acabar caient de l’arbre i l’Aurora el va perseguir per tot el descampat fins que va fugir amb la cua entre les cames.
No crec que torni però, si ho fa, jo l’estaré esperant. De moment, puc llepar-me les ferides i miolar a la lluna sense preocupar-me’n.

[Jana Cooper]

Us recordeu de mi? És clar que sí! No sóc gens fàcil d’oblidar. Sóc la gateta presumida de la trenta-novena crida. Us vull explicar un fet que va remoure per unes hores la meva plàcida vida.
Fa cosa d’una setmana l’Emma dormia al sofà mentre jo em delectava amb la meva sèrie preferida (“Homeland”, quin final oi?) Quan es va acabar l’Emma encara dormia i jo, desvetllada del tot, vaig saltar per damunt de les seves cames i em vaig dirigir cap a la cuina per picar alguna cosa. Al passar per davant de la porta que dóna a la terrassa, alguna cosa em va cridar l’atenció i vaig tornar enrere. A l’altra banda del carrer una finestra il•luminada emmarca una parella discutint acaloradament. Ell agita els braços i es mou amunt i avall mentre ella intenta sortir de la sala. Ell s’abraona damunt d’ ella, l’engrapa per les espatlles i l’empeny amb força contra la paret. Ella es tapa la cara amb les mans i s’encongeix. Ell continua ara amb puntades de peu fins que ella perd l’equilibri i cau cap a un costat. Sembla que ha perdut el coneixement. Ell desapareix momentàniament d’escena. Torna amb una cervesa a les mans i seu tranquil•lament al sofà com si res no hagués passat. Amb el pel eriçat i el morro enganxat els vidres m’he quedat sense alè.
Corro cap el sofà i desperto a l’Emma. Primer li faig pessigolles amb els meus bigotis i després passo a llepar-li la cara que li molesta molt i no ho suporta. Es desperta per fi i em demana què passa. Que què passa? Corro com una boja i m’emparro a la porta miolant sense parar. Per fi la Emma mira i veu a la noia al terra de l’habitació de la casa del davant. Engrapa el telèfon i truca al 112. Per fi! Al cap de deu minuts arriba l’ajuda.
La noia es diu Martina i s’està recuperant. Els seus pares em van fer arribar una cistella plena de delicadeses només per a mi.

[Teresa Saborit]

.

Moltes felicitats: entre tots heu construït una família gatuna esplèndida!

D'aquí a unes hores començarà el termini per criticar/votar, fins llavors...

Molt bona nit, escriptors!