[Teresa Saborit]

T'imagines tornar a viure sense mòbils?

Ara sembla sense ficció, però hi va haver una època (no fa massa) en què era impensable sortir de casa sense dir a on anaves i a on els busques eren aparells d'alta tecnologia reservats per uns pocs elegits.

Quan havies de trucar, la feina era teva per trobar una cabina.

I quan anaves curt de canvi, la feina era teva perquè la cabina no s'empassés totes les monedes que portaves a la butxaca abans de poder acabar la conversa.

46a Crida: «Sense cobertura»

T'imagines que demà s'espatllessin tots els repetidors?

T'imagines que ens tornéssim a quedar sense cobertura?

Com seria la nostra vida sense mòbils?

Comença la 46a Crida, l'última oportunitat per guanyar una estrella per poder participar a la final d'hivern del pròxim 16 de març

Tens 250 paraules i una setmana de temps per escriure el teu text, des d'ara mateix i fins el pròxim dissabte 8 de març a la mitjanit!

Una vegada s'acabi el termini, no t'oblidis de tornar a la web: tindràs una setmana de temps per criticar, com a mínim, un dels teus companys (nosaltres et direm qui) i votar pel text que et sembli més ben escrit i el que més t'agradi. Recorda que si un autor no envia la seva crítica, serà exclòs del recompte de vots!

Vols deixar de ser un escriptor «però»? Vols convertir-te en un escriptor «de debò»?


Respon a la Crida: VullEscriure!


- -

[rosgur]

Feia tard, com sempre. L'Anna m'havia citat a les 9 en punt al Zurich de Plaça Catalunya. L'autobús anava ple, el trànsit era lent i jo m'havia oblidat el mòbil a casa. Vaig mirar al meu voltant, a aquelles hores del vespre la gent feia cara de cansada, els ulls es posaven d'esme als afores del vehicle: cotxes, vianants, semàfors,…, notava una cosa estranya, però no sabia el què. Vaig escrutar qui em podria deixar un mòbil. El noi del meu davant duia auriculars i escoltava música. Al meu costat una senyora gran amb la mirada perduda. Em semblava curiós no sentir cap trucada. Li vaig demanar el mòbil: -faig tard, m'he deixat el mòbil, serà un moment... I me'l deixa dient-me que fa una estona que no li funciona, però que ho puc provar. Ho provo. Res. Comprovo que no hi ha cobertura, ni un fil. Li torno amb decepció. Miro a l'esquerra i li pregunto a la següent víctima sense adonar-me que la víctima sóc jo: són les 9 i l'Anna deu estar asseguda esperant, li he promès que avui seria puntual i és la darrera oportunitat. El segon mòbil tampoc funciona. El noi del davant es treu els auriculars i em diu que ha caigut la xarxa, que no hi ha connexió i que va per llarg. Faig cara d'incredulitat, però comprovo que el paisatge és estrany: no veig ningú, absolutament ningú, parlant pel mòbil i allò començava a semblar-se a un episodi de la dimensió desconeguda.

[xaruga]

El passat Nadal ens vam reunir la família, tal i com solem fer-ho per aquestes dates. Nom'ho vaig passar bé. El meu fill i els meus nebots es van passar tot el dinar manipulant el mòbil, absents completament de la conversa que intentàvem mantenir les meves germanes i els meu cunyats. Jo tinc records meravellosos de sobretaules nadalenques amb elspares igermanes i algunfamiliarque s'hi afegia. Hi havia il·lusió i alegria, malgrat no tenir tot elque desitjàvem. La conversa era fluida i es contaven històries, algunes de les quals les havíem sentit dotzenes de vegades, però toti així les escoltàvem anb atenció, comsi fos la primera vegada que les sentíem.

Hem corregut massa,el mòbil i tot el que se'n deriva ens ha desbordat a tots i lluny d'ajudar-nos a fer-nos la vida més fàcil, ens l'ha complicada. Ja no vull parlar del deteriorament de l'educació i el respecte; uns valors, que, pel que sembla ja no tenen cap sentit.

A casa, comque no teníem telèfon escrivíem cartes a mà. Era la manera de mantenir-nos en contacte amb la família i els amics llunyans. Així vam tirar endavant la nostra generació, a poc a poc i procurant saber en tot moment cap a on anàvem.

Algú sap cap a on anem, avui, amb tanta pressa?

[Llimona]

T’estimo i sempre ho faré. Per molt que m'esforci mai podré esborrar aquells moments del meu cap. Tants matins, tantes tardes, tantes nits. Les nits eren el millor. Nosaltres dos sols a l'habitació, amb les llums apagades. Per culpa de la son de tant en tant queies dels meus braços i jo fingia que m’enfadava amb tu, però al final...al final sempre acabava recollint-te.

Tot va començar aquella vegada que et vaig veure a la botiga Apple. Estaves tan maca, que no vaig poder evitar somriure quan et vaig veure. Vaig decidir que series meva, i que el preu a pagar no m’importava gens. A partir d’aquell dia vaig anar-hi amb regularitat. Tu sempre eres allà i cada dia m’agradaves més que l’anterior. Realment no podia esperar tenir-te per a mi sol.

M’encantava sentir que el món es parava quan estàvem junts, m’encantava la rapidesa amb la que les hores passaven al teu costat.

Recordes aquell dia quan casi som atropellats per un cotxe? Anàvem els dos junts, rient com bojos, sense importar-nos res més que la nostra conversació. Parlar amb tu era com parlar amb tot el món sencer a la vegada; eres tan sociable i tan intel·ligent!

Però pensant-hi millor crec que la nostra relació no era sana. Ens necessitàvem a totes hores. Necessitava sentir-te a prop meu, sentir la teva calor, tocar-te una mica de tant en tant...et necessitava i realment crec que encara et necessito.

Però sé que has marxat i no penses tornar mai.

Sempre t’estimaré, estimada tablet.

[Laura]

Doncs sí, de mòbil no n’havíem tingut mai. Recordo les cartes als familiars, amics, quan érem de viatge o vivíem separats. De mica en mica, vàrem anar deixant les cartes, amb les converses telefòniques ja fèiem el fet. Després amb uns sms pel mòbil ja en teníem prou, tampoc no necessitàvem tantes explicacions quan el resultat era el mateix. Ara amb uns WhatsApp ja ens en sortim, són còmodes, ràpids i gratis i, a més a més, hi podem posar caretes, segons el missatge o el nostre estat d'ànim. Quan surto i em descuido el mòbil (que són poques vegades), se’m cau el món a sobre, com si em traguessin les crosses.
L’altre dia vaig perdre el mòbil i ja veia com el món em queia a sobre, em vaig veure despullada pels altres. El mòbil és una part de la meva vida, en ell hi guardo tot el meu món. Se'm va acudir marcar el número per "si les mosques", no se sap mai, i em va donar resultat. Em va contestar una noia que em va dir que era de la policia, em va explicar que una senyora havia trobat el mòbil i els l’havia portat. Jo molt contenta el vaig anar a buscar, donant-los les gràcies a ells i a la senyora i lamentant interiorment que aquests haguessin envaït la meva intimitat del mòbil. Vaig marxar reflexionant que potser li dono massa confiança a aquest petit aparell.