[Teresa Saborit]

Benvinguts a la Final d'Hivern del Torneig dels Escriptors!

Us recordo les bases: la final d'hivern seguirà la mecànica habitual d'una Crida de la Quinzena, amb la diferència que no proclamarem cap Crític de la quinzena i només podran votar els autors que tinguin almenys una estrella blanca o una estrella d'estació.

Aquests són els 14 finalistes que tenen estrelles d'hivern i que per tant poden enviar textos per participar a la final: ainamaria97, edgarcotes, deomises, Laura, Aina San Nicolàs, renaixent, ciradelbargerard, Llimona, grecase, xaruga, as.sun, Toni, rosgur i bt_yolanda.

I aquests són els 5 autors que tenen una estrella blanca (no poden enviar textos per participar a la final, però podran votar per decidir els guanyadors): martatasa_90, Jana Cooper, Mercuri, crugers i Floral.

Els finalistes que aconsegueixin més vots en cadascuna de les categories rebran un diploma acreditatiu, inscriuran els seus noms en el Mur de la Fama de VullEscriure i podran participar a la Gran Final del Torneig dels Escriptors que celebrarem a principis de juliol.

Finalistes, esteu a punts per començar? Heu escalfat els dits? Teniu a punt els teclats? La final d'hivern del Torneig dels Escriptors comença... Ara!



47a Crida: «Papa, hem de parlar»

Som qui som gràcies a tot el que hem viscut. La feina, l'escola, els amics, la família, els bons i els mals moments,... Cada gra de sorra ha contribuït a fer que riguem de determinada manera o que no suportem que algú arribi cinc minuts tard.

Gràcies.

Aquesta setmana us proposo que el vostre text giri al voltant d'una de les persones que ha marcat les nostres vides: el pare.

Teniu 250 paraules i una setmana de temps per escriure el vostre text, des d'ara mateix i fins el pròxim dissabte 22 de març a la mitjanit!

Una vegada s'acabi el termini, no us oblideu de tornar a la web: tindreu una setmana de temps per criticar, com a mínim, un dels vostres companys (nosaltres us direm qui) i votar pel text que us sembli més ben escrit i el que més us agradi. Recordeu que si un finalista no envia la seva crítica, serà exclòs del recompte de vots i per tant no podrà guanyar la final d'hivern!

Vols deixar de ser un escriptor «però»? Vols convertir-te en un escriptor «de debò»?


Respon a la Crida: VullEscriure!


- -

[Llimona]

Papa, hem de parlar més sovint. Papa, hem de parlar sense presses, sense horaris ni restriccions. Papa, hem de parlar de coses banals, de coses estúpides, d’utopies, de programes de la televisió, de teatre, d’economia, de política i de somriures. Papa, hem de parlar del futur, del present i del passat.

Papa, m’hauries de trucar més sovint. Jo ja prou que truco, però sempre em respon una veueta estúpida assegurant-me que no pots parlar amb mi en aquell moment. Jo sé que la veueta menteix, perquè tu sí que vols parlar amb mi, oi papa?

Papa, no te’n recordes de quan era petita i em feies volar? Quan em donaves esperances, quan m’asseguraves que havia clavat aquell personatge quan en realitat l’actuació havia estat pèssima? Quan insisties en que assagéssim per enèsima vegada aquell guió? Quan era adolescent i arribava a casa beguda i tu t’aixecaves, fos l’hora que fos, em feies un petó al cap i em murmuraves un “ara a dormir”? Quan anàvem a la platja tots junts i jugàvem a que érem exploradors marítims i havíem de caçar petits animalons entre les roques?

Papa, no saps quant m’agradaria que te’n recordessis. Que te’n recordessis de mi, de la mama, de la iaia, de l’avi, de la tieta, del tiet, dels teus amics, del gos, del gat, dels peixos que se’ns va morir i de tots els moments que vam passar, bons o dolents. No saps quant m’agradaria que te’n recordessis de tu mateix, que te’n recordessis de com aixecar-te del llit d’un hospital, que te’n recordessis de com caminar. Que te’n recordessis de com sentir, de com estimar, de com respirar.


Papa, hem de parlar més sovint.

[Laura]

El pare sempre ha estat una mica infantil. No en va, ell era el fill petit de tres germans, el mimat de sa mare. Encara avui, que ja va pels vuitanta, conserva la mentalitat juvenil. Crec que es resisteix a madurar, potser és perquè als cinc anys encara mamava, ell ja és portava la cadira per fer seure sa mare i poder fer la mamadeta, ells dos al darrere la porta amagats perquè el personal de la casa no se'n burlés.

I quan va anar a fer la mili a Ceuta, va semblar que ell tot sol anés a guanyar la guerra. Sempre n'ha parlat i sempre en parlarà, va ser un mal tràngol per ell. Allà havia d'obeir. Ell, acostumat a fer el què li donava la gana, com a home de seny.

Quan el meu germà i jo érem petits, el pare no ens deixava anar a cap excursió, deia que ens faríem mal, sempre recordant l'accident de la filla de la seva cosina, que en una excursió amb el col·le va caure per un precipici i va quedar una mica tocada. Anar de colònies, de cap de les maneres, allà hi havia el "rancho grande" entre els nois i les noies. De vacances encara menys, amb tants follons a tot arreu, atemptats, manifestacions, segur que us tocaria el rebre, deia, repetia i repetia que com a casa enlloc. La veritat és que tot valia diners i el pare sempre ha sigut un garrepa. Ell protegia els fills i de pas també els seus diners.

La llibertat és mitja vida i tan control l'amargava. Encara avui prova de voler controlar-nos, però ara ja volem sols i no ens pot lligar enlloc. La veritat és que tanta estimació interessada cansa. Oi, pare repatani?

[bt_yolanda]

Et miro, assegut al sofà amb la néta a la falda, explicant-li una de les teves històries de quan eres petit i vivies entre ramats d'ovelles.Us miro amb un somriure perquè em feu recordar la meva infantesa.
Em vénen al cap els dies que m'ajudaves a enganxar els cromos a l'àlbum, o quan m'ensenyaves a anar en bicicleta. O aquells altres, quan tota la família anàvem a passar el dia al camp i tu ens construïes cabanes amb branques. Però també recordo aquella tarda, quan jo tenia sis anys i vas tornar de l'hospital després de gairebé dos mesos de malaltia. Les llàgrimes queien per les meves galtes per l'emoció de tornar-te a veure, mentre baixava els esglaons de dos en dos per abraçar-te.
I després, l'adolescència.
Encara em pregunto en quin moment vaig deixar de parlar amb tu, en quin moment vaig fer-te fora de la meva vida.
Ens vam fer mal durant molts anys, uns anys que mai recuperarem. Però el temps sap posar les coses al seu lloc i, mica en mica, vam recuperar la relació. Ens vam tornar a descubrir.
Moltes coses ha canviat des de llavors. I qui ho havia de dir, ara sóc jo qui t'ensenya a moure't per aquesta "vida de màquines", com tu l'anomenes. Però, malgrat que mai hem après a comunicar-nos bé, sé que sempre t'he tingut al meu costat.

[Teresa Saborit]

Quina il·lusió veure tants textos! La votació serà molt i molt complicada

renaixent: estava revisant els textos presentats fins al moment i m'he adonat que el teu text és massa llarg. No sóc estricta amb els límits, i estic donant com a vàlids textos que voregen les 300 paraules, però el teu gairebé dobla l'extensió marcada en les bases. Podries intentar enviar una segona versió del text que sigui més curta, si us plau? En cas contrari, em veuré obligada a etiquetar-lo com a fora de concurs i em sabria molt de greu haver-ho de fer. Moltes gràcies!

A la resta de finalistes que encara no heu enviat la vostra història... Us queden 13 hores i escaig!