[Teresa Saborit]

Benvingut a la primera Crida de la Primavera!

La 48a Crida inaugura un abril ple de lletres que tindrà el seu punt culminant el 19: apunta't a l'agenda que no et pots perdre «La nit de les lletres»

A més a més, aquest cap de setmana estem molt contents: hem superat els 2000 seguidors al Twitter, moltes gràcies a tots els qui ho heu fet possible!

Per celebrar-ho com es mereix... Què millor que una Crida?


48a Crida: «Més enllà del 2000»

A la dècada dels 90 a TV3 feien un programa que es deia Més enllà del 2000.

En aquella època, el 2000 sonava com un any gairebé utòpic a partir del qual tot seria possible: la gent seria capaç de teletransportar-se a qualsevol punt del món, els llibres serien substituïts per píndoles que només caldria empassar-se amb un got d'aigua per assimilar tots els coneixements de la humanitat, hi hauria màquines capaces de fer ploure i de fer sortir el sol a voluntat,...

La realitat ens ha demostrat que el 2000 no era un any tan màgic com crèiem, però qui pot negar que el nostre món ha evolucionat una barbaritat durant els últims 20 anys?

Aquesta quinzena et proposo que recuperem l'esperit d'aquell programa. Com t'imagines que serà el món d'aquí a un grapat d'anys? Com t'imagines la teva vida? Com t'imagines que serà la nostra petita web? Ja saps el què diuen: imaginar-ho és el primer pas perquè els somnis es facin realitat!

Tens 250 paraules i una setmana de temps per escriure el teu text, des d'ara mateix i fins el pròxim dissabte 12 d'abril a la mitjanit!

Una vegada s'acabi el termini, no t'oblidis de tornar a la web: tindràs una setmana de temps per criticar, com a mínim, un dels teus companys (nosaltres et direm qui) i votar pel text que et sembli més ben escrit i el que més t'agradi. Recorda que si un autor no envia la seva crítica, serà exclòs del recompte de vots!

Vols deixar de ser un escriptor «però»? Vols convertir-te en un escriptor «de debò»?


Respon a la Crida: VullEscriure!


- -

[edgarcotes]

En tot moment, la vista de l’home estigué fixada en el cel. Observà, els dos sols que regalaven llum a la Terra. Un d’ells, el més petit, semblava saludar amb la seva brillantor incandescent al seu creador. El doctor Newstar somrigué mentre les flames abrusaven la seva pell i el fum li curullava els pulmons. Estava orgullós de la seva obra. Però, no tant els seus botxins que el consideraven un heretge traïdor de la humanitat. Per això, el castigaven amb la seva pròpia medicina.

El dia que descobrí la manera de crear una estrella, no dubtà ni un instant en posar-ho en pràctica. No tingué en compte les conseqüències. No comptà que, amb una segona estrella al sistema solar, la temperatura terrestre s’elevaria considerablement. Els pols es van desfer quasi a l’instant, inundant ciutats senceres sota el mar. A més, la vida a la Terra es faria insostenible amb uns escassos mesos. Ja no seria un lloc habitable. La humanitat sencera hauria de protagonitzar un èxode massiu a l’espai.

De fet, ja existien colònies humanes en planetes aptes per a la vida. Però, mai s’havia donat una emigració d’aquella magnitud.

Tot allò, però, tindria una vessant positiva. Gràcies al seu invent es podrien crear sistemes solars sencers, on originar-hi planetes idonis per desenvolupar-hi vida. Això significava que els humans, si no es destruïen a ells mateixos, podrien perviure eternament, anteposant-se a les lleis de la natura.

La humanitat seria l’espècie creadora i destructora. Omnipotent. Indestructible. Uns autèntics déus. Tanmateix, havia pagat un preu molt alt per aconseguir-ho. La pèrdua del seu tresor més preuat: la Terra.

[Teresa Saborit]

Aina, edgar: quina velocitat!

En lloc de "Més enllà del 2000", això sembla "Qui corre, vola", hehe

Moltíssimes gràcies per ser els primers a respondre la primera Crida de la primavera!

[kundera]

Estimat lector, si trobes sentit en les següents paraules, espero haver encès el teu cor.
17 anys i 9 mesos, dia 7 de març del 2014. Quant significat hi ha rere aquestes xifres? S'hi amaga la sorra del rellotge que guardo a l'interior. De tant en tant, l'agafo i deixo que s'escorri entre les meves mans, palpant el temps. M’embolcallen els records de dies que romanen en la foscor de la inconsciència fins que travessen alguna escletxa il•luminada de vida. Algunes vegades somric, d’altres una llàgrima càlida es desfà al rostre. Penso que és bonic recordar.
Les 16:35 d’una tarda de primavera, dolça i refrescant. És de tots els colors, tal com em sento jo. Avui cel de plata, l’endemà cel d’or. Qui sap si hi haurà demà? Molts no han vist néixer el dia. A l’alba obro els ulls, amb dificultat per absorbir els primers rajos de Sol. – Hui l’Univers ha decidit obsequiar-te donant-te vida.- Qui sap què passarà? Deixo de somniar i poso en marxa el rumb als somnis. No sé pas on cau l’arribada, no sé si arribaran a fer-se realitat. Però és precisament aquesta cerca incerta la que em brinda les ganes d’avançar, i mentre no deixo de caminar cap allà on vull anar, ja estic vivint el somni. El pare em va dir que les il•lusions fan la vida. Jo he après que aixecar-me és el primer pas.
Tenim tendència a dirigir la mirada més enllà, quan la felicitat és ara, ara que m’omple de goig respirar.

[kundera]

Estimat lector, si trobes sentit en les següents paraules, espero haver encès el teu cor.
17 anys i 9 mesos, dia 7 de març del 2014. Quant significat hi ha rere aquestes xifres? S'hi amaga la sorra del rellotge que guardo a l'interior. De tant en tant, l'agafo i deixo que s'escorri entre les meves mans, palpant el temps. M’embolcallen els records de dies que romanen en la foscor de la inconsciència fins que travessen alguna escletxa il•luminada de vida. Algunes vegades somric, d’altres una llàgrima càlida es desfà al rostre. Penso que és bonic recordar.
Les 16:35 d’una tarda de primavera, dolça i refrescant. És de tots els colors, tal com em sento jo. Avui cel de plata, l’endemà cel d’or. Qui sap si hi haurà demà? Molts no han vist néixer el dia. A l’alba obro els ulls, amb dificultat per absorbir els primers rajos de Sol. – Hui l’Univers ha decidit obsequiar-te donant-te vida.- Qui sap què passarà? Deixo de somniar i poso en marxa el rumb als somnis. No sé pas on cau l’arribada, no sé si arribaran a fer-se realitat. Però és precisament aquesta cerca incerta la que em brinda les ganes d’avançar, i mentre no deixo de caminar cap allà on vull anar, ja estic vivint el somni. El pare em va dir que les il•lusions fan la vida. Jo he après que aixecar-me és el primer pas.
Tenim tendència a dirigir la mirada més enllà, quan la felicitat és ara, ara que m’omple de goig respirar.

Per cert, fent referència al què he dit del primer pas, aquest és el primer cop que respoc a una crida Quina il·lusió!!!